Bèlgica.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
|
|||||
| Lema nacional: Eendracht maakt macht L'union fait la force («La Unió fa la força» en neerlandès i francès respectivament) |
|||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | neerlandès, francès i alemany | ||||
| Capital | Brussel·les 50° 50′ N, 04° 20′ E |
||||
| Ciutat més gran | Brussel·les | ||||
| Govern | Monarquia constitucional parlamentària Albert II Yves Leterme |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
30.528 km² (136è) 0,82% (250km²) |
||||
| Població - Estimació juliol 2006 - Cens juliol 2006 - Densitat |
10.541.893 (77è) 10.541.893¹ 345,32 hab/km² (17è) |
||||
| Moneda | Euro² (EUR) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
CET (UTC+1) Si, CET* (UTC+2) |
||||
| Independència Declarada Reconeguda |
dels Països Baixos el 1830 el 1839 |
||||
| Himne nacional | La Brabançonne | ||||
| Domini internet | .be | ||||
| Codi telefònic | +32 |
||||
| Gentilici | Belga (masculí i femení) | ||||
| 1 Direcció General d'Estadística (francès) | |||||
Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany), oficialment el Regne de Bèlgica (Koninkrijk België en neerlandès, Royaume de Belgique en francès, Königreich Belgien en alemany) és un Estat de l'Europa occidental. Situat sobre la frontera cultural entre l'Europa germànica i l'Europa llatina, Bèlgica és la llar de dos grups ètnic i culturals principals els flamencs i els francoparlants o valons. Aquests grups es distribueixen en dues grans regions, la regió de parla neerlandesa, Flandes, al nord, que agrupa el 58% de la població del país, i la regió de parla francesa, Valònia al sud, que agrupa el 32% de la població. La regió central, Brussel·les, tot i que és oficialment bilingüe, és un enclavament majoritàriament francòfon dins Flandes, i agrupa el 10% de la població. Hi ha una petita comunitat de parla alemanya a la Valònia oriental.
Des de la fi de l'Edat mitjana en el segle XVII, el territori belga ha estat un pròsper centre cultural i comercial. La quasi-totalitat del seu territori va ser agrupat en una mateixa entitat política pels ducs de borgonya en el segle XV, abans de passar a les mans de diverses potències europees—Espanya, Àustria, França i els Països Baixos—i posteriorment d'accedir a la seva independència el 1830. La història recent de Bèlgica ha estat marcada per la ràpida industrialització, la colonització del Congo, per les dues guerres mundials, i pel sorgiment de conflictes polítics entre les dues principals comunitats lingüístiques del país.
Bèlgica és una monarquia constitucional el sobirà de la qual és Albert II, el sisè rei dels belgues. Bèlgica és un Estat federal des de 1994, integrat per sis entitats federals: tres regions (brussel·lesa, flamenca i valona) i tres comunitats (flamenca, francesa i alemanya).
Taula de continguts |
edita Toponímia
La menció més antiga dels termes Belgae i Belgica, en llatí, es troben als "Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies" de Juli Cèsar. Ell divideix la Gàl·lia que va conquerir en tres parts: els pobles gals, els aquitans i els belgues. Aquests últims eren separats de Gàl·lia pels rius Sena i Marne. Sota August, la Gàl·lia fou dividida per Marc Vispani Agripa en tres províncies, una de les quals portava el nom de Belgica. Aquesta útlima fou organitzada per Domicià que, al seu torn, la dividí en tres noves províncies, una Gallia Belgica i dues Germania. La Gallia Belgica fou dividida una vegda més en dos: la Belgica Prima i la Belgica Secunda. La Bèlgica actual té poc a veure amb aquestes antigues províncies romanes; la major part del seu territori se situa a la Germania Inferior (més tard anomenada Germania Secunda) i a la Belgica Secunda.
Aquestes termes desaparegueren quasi totalment després de les Grans invasions germàniques, i no subsistiren sinó als llibres del clergat. Reaparegueren a la segona meitat del segle IX, després de l'escissió de l'imperi de Carlemany amb la creació de la Lotaríngia. El clergat de l'època, més per moda antiga que no pas per qualsevol altra cosa, utilitzaren el terme Belgica per designar el regne de Lotari II, situat entre la Gallia de Carles II el Calb i la Germania de Lluís II el Germànic. Les denominacions Belgae, Belgica, Gallia Belgica desaparegueren una vegada més en el segle XII, després de la desaparició de la Lotaríngia.
Durant els segles XV i XVI els diversos territoris s'agruparen a poc a poc sota la mateixa autoritat. El terme Belgica reaparegué amb els humanistes del Renaixement però la seva utilització restà restringida als cercles intel·lectuals tot i que respongué a la necessitat d'una denominació comú per a aquests principats. Un altre terme aparegué: Belgium, Belgia. En aquesta època, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i el nord de la França actual eren coneguts com els Països Baixos o les Províncies Belgues, que abastaven un territori més gran que no pas l'actual Benelux.
Durant els segles XVII i XVIII el terme "Bèlgica" es convertí en un terme administratiu i igualment el nom d'una al·legoria que representava la "nimfa dels Països Baixos". El seu abast semàntic, tanmateix, es reduí amb la divisió de les disset províncies després de la Guerra dels Vuitanta Anys. Fou utilitzat cada vegada més per parlar exclusivament de les províncies meridionals i de llurs habitants, tot i que encara era un sinònim de neerlandès, el qual els incloïa.[1] Amb l'annexió de França,[2] i la reunió voluntària del Principat de Lieja a al República Francesa,[3] el terme "belga" es popularitzà, per a designar els habitants de les regions de l'actual Regne de Bèlgica. El 1830, el terme "Bèlgica" es convertí en el nom oficial.
edita Geografia fìsica
Bèlgica té fronteres terrestres amb França (620 km), Alemanya (167 km), Luxemburg (148 km) i els Països Baixos (450 km). La seva superfíce total, incloent-hi els cosos d'aigua, és de 33.990 km², mentre que la superfície terrestre és de 30,529 km². Bèlgica té tres regions geogràfiques principals:[4]
- l'alta Bèlgica: situada al sud-est i constituïda pel massís de les Ardenes;
- la Bèlgica mitjana: situada al nord de la línia Sambre-Mosa, territori de transició a la baixa Bèlgica, amb altituds sembre inferiors als 200 m;
- la baixa Bèlgica: regió que no passa dels 50 m d'altitud i que constitueix un bocí de la gran planura de l'Europa del nord, i que no està separada per cap accident geogràfic natural dels Països Baixos.
Hidrogràficament, hi ha tres sectors:[4]
- la conca del Mosa, amb el seu afluent principal, el Sambre, que drena el 43% del territori belga;
- la conca de l'Escalda, que drena la Bèlgica mitjana i la baixa;
- l'extrem nord-oest del país, drenat per rius que desemboquen al mar del Nord.
A més, la baixa Bèlgica és travessada per nombrosos canals, entre ells l'Albert, que comunica el riu Mosa amb el port d'Anvers.
El clima del territori és oceànic o marítim temperat, amb molta precipitació en totes les estacions. La temperatura mitjana assoleix el seu nivell mínim el gener (3° C) i el seu nivell màxim el juliol (18° C). La precipitació mitjana per mes varia entre els 52 mm entre febrer i abril i 78 mm el juliol.[5]
Fitogeogràficament, Bèlgica es troba entre les províncies atlàntica europea i central europea de la regió Circumboreal dins del Regne Boreal.[6] Segons el Fons Mundial per la Natura (WWF), el territori belga pertany a l'ecoregió dels boscos mixtos atlàntics.[7]
edita Política i govern
edita Organització territorial
Comunitat Flamenca i Francesa
Bèlgica és un estat federal i una monarquia constitucional, de la qual Albert II n’és rei en l'actualitat. El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, havent tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. Per contra, també posseeix caràcters unitaris com la justícia, la defensa, les finances públiques encara competència de l'Estat en més d'un 80%, o l'organització de la Seguretat Social, excepte alguns aspectes organitzats per a les comunitats.
Fins el 1970, Bèlgica era un Estat unitari, però els conflictes lingüístics, portaren, a partir de 1980, a una sèrie de reformes federalistes que desembocaren en els Acords de Saint Michel que l'han convertida en l'actualitat en un Estat federal. El federalisme belga s'ha construït sobre el concepte de l'equipol·lència de normes; és a dir, que el nivell de poder federal no té cap precedència sobre el poder de les entitats federals; per exemple, un decret votat al parlament való no pot ser contradit per una llei belga. A més, com que les entitats federals tenen, essencialment, competències exclusives—incloent-hi les competències a l'exterior—una competència en particular no pot pertànyer a les entitats federals i alhora a l'Estat belga i viceversa.
L'organització territorial es divideix en els següents nivells:
- L'Estat federal (l'Estat belga), encarregat de tots els afers d'interès federal, tals com la defensa i els afers internacionals, la seguretat social, el 95% de la recaptació fiscal, l'economia, les telecomunicacions, i altres competències semifederalitzades com ara la recerca científica i l'ensenyament.
- Les comunitats (francesa, flamenca i germanòfona), són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Són responsables de la cultura, l'educació (escoles, biblioteques, teatres, audiovisual, etc.), la recerca i formació, la sanitat (només medicina preventiva), la joventut, l'esport i les relacions internacionals culturals.
- Les regions (la Regió Valona, la Regió Flamenca i la Regió de Brussel·les-Capital, són les entitats federals principalment competents en matèria econòmica; s'ocupen en exclusiva d'afers territorials i econòmics com transports, sanitat, política territorial, medi ambient, energia, habitatge, agricultura, indústria, turisme i comerç exterior.
La Comunitat Flamenca està integrada per la Regió Flamenca i pels habitants de parla neerlandesa de la Regió de Brussel·les capital. La Comunitat Francesa està integrada per la Regió Valona o Valònia, però n'exclou la Comunitat Germanòfona, integrada per nou comunes (o municipis) de Valònia. La Regió Valona està integrada per cinc províncies dividides en arrondissements o districtes els quals, al seu torn, se subdivideixen en comunes o municipis. La Regió Flamenca està integrada per cinc províncies dividides en arrondissementen o districtes que al seu torn, se subdivideixen en comunes o municipis. La Regió de Brusel·les Capital està integrada per 19 comunes o municipis (que alhora pertanyen, segons la parla dels seus habitants, tant a la Comunitat Flamenca com a al Comunitat Francesa).
Els brussel·lencs de parla francesa i neerlandesa tenen les seves respectives institucions polítiques i administratives, la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) i la VGC (Vlaamse Gemeenschapscommisie). Les matèries culturals bi-comunitàries, és a dir, que no poden atribuir-se a una sola comunitat lingüística (com el Teatre de la Moneda, el Museu d'Art Modern i Contemporani, el Jardí Botànic de Meise) són gestionades per la CCC-GGC (Commission communautaire commune - Gemeenschappelijke Gemeenschapscommissie). D'aquesta manera, una escola de Brussel·les, com a institució pedagògica, dependrà de la Comunitat Francesa si l'escola és francòfona, o de la Flamenca si utilitzen la llengua neerlandesa, tant pel que fa als salaris com dels programes educatius. És un compromís complex, però que permet una cohabitació pacífica de les dues cultures principals del país. Evidentment es produeixen paradoxes com l'existència d'un ministre d'agricultura a la Regió de Brussel·les, amb competències sobre només 17 explotacions.
La regió Flamenca no es correspon gaire al Comtat de Flandes de l'edat mitjana, que incloïa territoris actualment a França (Flandes francès) i als Països Baixos (Flandes zelandès). A més la Regió Flamenca incorpora els territoris de parla neerlandesa de l'antic ducat de Brabant i les bones viles de parla neerlandesa del Principat de Lieja. Per la seva part la Regió Valona incorpora les bones viles de parla francesa del Principat de Lieja, els comtat de Namur i la part septentrional del comtat d'Hainaut, el Brabant való i la part septentrional del Luxemburg. Tota la regió s'assenta al centre de l'antic ducat de Brabant.
edita Estructura del govern federal
A nivell de l'Estat federal, el poder legislatiu recau sobre el rei, i parlament bicameral integrat per una Cambra de Representants conformat per 150 diputats, i el Senat, conformat per 71 senadors. Quaranta dels setanta-u senadors s'elegeixen de manera directa; 21 són designats pels tres parlaments de les comunitats, 10 senadors cooptats. També hi ha els 3 senadors de dret—els fills del rei, el príncep Felip, la princesa Àstrid i el príncep Llorenç— que en la pràctica no participen en les votacions. Els diputats de la Cambra de Representants s'elegeixen per mitjà de la representació proporcional d'11 circumscripcions electorals. El sufragi és obligatori a Bèlgica.
El poder executiu recau sobre el rei i els ministres, en què el primer ministre és un primus inter pares i cap de govern. El rei—actualment Albert II—és el cap d'Estat, però amb poders i prerrogatives molt limitades. Ell designa els ministres que tinguin el vot de confiança de la Cambra de Representants per a formar el govern federal. La constitució estableix que el nombre de ministres de parla neerlandesa i de parla francesa ha de ser el mateix.
Finalment, el poder judicial és exercit per les corts i els tribunals.
El sistema polític belga és sovint presentat com una “particràcia”, on els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (Regions i Comunitats) malgrat l'escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dues vessants lingüístiques i de l'ascens de partits Verds (Groen i Ecolo) i d'Ultradreta (Front Nacional, Vlaams Blok) durant el darrer decenni. Les tensions de l'últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les Regions i Comunitats un major reconeixement i una autonomia creixent.
edita Economia
Bèlgica és una economia moderna que ha aprofitat la seva situació geogràfica en una regió altament industrialitzada; tot i tenir pocs recursos naturals, Bèlgica importa matèria primera per convertir-la en productes manufacturats. Bèlgica ha desenvolupat una xarxa de transports eficient i una base industrial i comercials diversificades, tot i que la indústria es concentra sobretot a Flandes, l'àrea mes poblada del nord[8]. Com a membre fundador de la Unió Europea, Bèlgica advoca per l'economia oberta i l'extensió dels poders de les institucions europees pera integrar les economies dels Estats membres.
Bèlgica fou el primer Estat de l'Europa continental a industrialitzar-se, al començament del segle XIX. A Lieja i Charleroi es van desenvolupar ràpidament les indústries minera i de l'acer. Després de la Segona Guerra Mundial, Gant i Anvers van experimentar una expansió ràpida del sector químic i petrolier. Les crisis petrolieres de la dècada de 1970, tanmateix, van causar una greu recessió econòmica.
El Producte interior brut per capita de Bèlgica va superar els US$35.000 el 2007, un dels més elevats d'Europa; la distribució de la riquesa és molt equitativa.[8]
edita Geografia humana i societat
edita Demografia i dinàmica de població
- Vegeu també: Llista de municipis de Bèlgica per població
El gener del 2007, al voltant del 92% de la població del país eren ciutadans belgues i el 6% eren ciutadans d'algun altre Estat membre de la Unió Europea. Les comunitats d'estrangers més nombroses eren els italians (171.918), els francesos (125.061), els neerlandesos (116.970), els marroquins (80.579), els espanyols (42.765), els turcs (39.419) i els alemanys (37.621).[9]
Gairebé la totalitat de la població belga és urbana—97% el 2004.[10] La densitat de població és de 342 habitants per quilòmetre quadrat, una de les més elevades d'Europa, darrera dels Països Baixos i els microestats, com ara Mònaco. L'àrea més densament poblada és el Diamant Flamenc on es troben les aglomeracions d'Anvers, Lovaina, Brussel·les i Gant. Les Ardenes tenen la densitat més baixa. El 2006, la població total superava els 10 milions d'habitants; la Regió Flamenca tenia una població de 6,1 milions d'habitants, Valònia una població de 3,4 milions d'habitants, i Brusel·les tenia una població d'1,1 milió d'habitants.[11]
edita Llengües
El neerlandès i el francès parlats a Bèlgica tenen molt poques diferències en vocabulari i semàntica de les varietats que es parlen, respectivament, als Països Baixos i a França. Molts flamencs encara parlen els dialectes neerlandesos locals. El való, que històricament fou la llengua principal de Valònia, en l'actualitat es parla molt poc. Ja que no s'hi han abolit els censos lingüístics, no hi ha xifres oficials sobre les tres llengües oficials i llurs dialectes. Diversos criteris, incloent-hi la llengua dels pares, de l'educació, o l'estatus de la segona llengua per als estrangers, poden afectar les estimacions. S'estima que el 59% de la població parla el neerlandès (sovint conegut com a flamenc) i que el 40% parla el francès. El nombre total de parlants de neerlandès és, doncs, 6,23 milions, la majoria dels quals viuen a la regió de Flandes, mentre que els francòfons són 3,32 milions, la majoria dels quals viuen a Valònia. S'estima que 870 mil persones, o el 85% de la regió oficialment bilingüe de la Regió de Brussel·les-Capital.[12] La població germanòfona és de 73.000 persones. S'estima que 23.000 parlants més viuen en municipis propers a la comunitat germanòfona.[13]
Ja que la Regió Brussel·les-Capital és oficialment bilingüe, les autoritats civils han d'utilitzar la llengua que les persones o les organitzacions prefereixin, i han de tenir tots els senyals al carrer en totes dues llengües. Tot i així, no hi ha escoles bilingües, ja que l'educació és responsabilitat de les comunitats francesa o flamenca. Geogràficament, la regió és un enclavament a la Regió Flamenca, a prop de Valònia. Constitucionalment, és una Regió separada dins la qual ambdues comunitats, la francesa i la flamenca, tenen autoritat. Fins la fi del segle XIX, la majoria dels habitants de la Regió Capital parlaven els dialectes brabançons del neerlandès. No obstant això, el 1880 va començar una francització de Brussel·les, i en l'actualitat només el 15% de la regió parla el neerlandès.[12] Al sud de la província de Luxemburg es parla luxemburguès, pero aquesta llengua no té cap estatut oficial a l'estat.
El 2006, la Universitat Catòlica de Louvain, la universitat francòfona més gran del país, va publicar els resultats de diverses enquestes que mostraven que Flandes és clarament més multilingüe que no pas Valònia, i que la diferència és considerable: el 59% i el 53% dels flamencs parlen francès o anglès, respectivament, però només el 19% i el 17% dels valons parlen neerlandès o anglès.[14]
edita Religió
Bèlgica és principalment un país secular i la constitució belga proclama la llibertat de religió. No obstant això, la monarquia belga és tradicionalment catòlica. El 1990, per exemple, ja que el Rei constitucionalment havia de firmar una llei que legalitzava l'avortament, després de la seva aprovació per ambdues cambres del Parlament, el rei Balduí va demanar al primer ministre cristianodemòcrata, Wilfried Martens que trobés alguna manera d'evitar la seva aprovació; el parlament el va declarar "temporalment incapacitat per regnar" amb el seu consentiment, i la llei es va aprovar directament.[15] Durant la diada nacional, el Rei i la Reina, i els altres membres de la família reial oficialment assisteixen a les celebracions del Te Deum.[16]
Simbòlicament i materialment, l'Església Catòlica Romana conserva una posició favorable. El concepte belga de "religions reconegudes"[17] va marcar el camí per l'islam si volia adquirir el mateix tractament que les religions jueva i protestant. Tot i que altres religions minoritàries, com ara l'hinduisme encara no tenen tal estatus, el budisme ha pres els primers passos per al seu reconeixement legal el 2007. Segons l'Enquesta i Estudi de la Religió del 2001,[18] al voltant del 47% de la població s'identifica com a catòlica i el 3,5% coma musulmana.[19][20] Segons l'enquesta més recent de l'Eurobaròmetre del 2005,[21] el 43% dels ciutadans belgues van respondre que "creien en un déu", mentre qu el 29% va respondre que "creien en algun tipus d'esperit i força de vida" i el 27% que "no creien en cap tipus d'esperit ni força de vida".
edita Cultura i oci
La vida cultural belga es concentra a les comunitats lingüístiques,[22][23] i diverses barreres han fet que una esfera cultural compartida no sigui tan notable. Des de 1970 no hi ha cap universitat bilingüe, llevat de l'Acadèmica Militar Reial, cap mitjà de comunicació comú,[24] i cap gran organització científica o cultural en què ambdues comunitats siguin representades. Les forces que havien unit els belgues—el catolicisme romà i l'oposició econòmica i política als neerlandesos—han perdut la seva força.[25] Malgrat les divisions polítiques i lingüístiques que han estat canviant durant el segles, la regió de la Bèlgica actual, ha vist el floriment de diversos moviments artístics importants que han tingut una influència significativa en la cultura i l'art europees.
edita Història
El territori de l'actual Bèlgica ha estat la llar de diversos pobles i cultures al llarg de dos mil·lennis. En el segle I dC, els romans, després de derrotar les tribus locals crearen la província de Gallia Belgica. Un període gradual d'immigració de la tribu germànica dels francs durant el segle V dugueren el territori al domini del regne merovingi. Un canvi gradual de poder en el segle VIII portà a la creació de l'Imperi Carolingi i culminà amb la coronació de Carlemany com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Durant l'Edat mitjana, hi van sorgir estats feudals, molts dels quals foren unificats en els Països Baixos Borgonyons durant els segles XIV i VI. L'emperador Carles V completà la unió de les disset províncies durant la dècada de 1540, que controlaven també, de manera no oficial, el Principat de Lieja.[26]
La guerra dels vuitanta anys (1568–1648) dividí l'àrea en la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos al nord (la Belgica Foederata en llatí) i els Països Baixos del sud al sud (la Belgica regia en llatí). Els Països Baixos meridionals foren governats pels Habsburgs espanyols i austríacs i comprenien la major part del territori belga actual. Fins la independència, la regió era desitjada per diversos conqueridors francesos, i fou l'escenari de la major part de les guerres francoespanyoles i francoaustríaques durant els segles XVII i XVIII. Després de les campanyes de 1794 de les Guerres Revolucionàries Franceses, els Països Baixos meridionals, incloent-hi territoris que mai no havien estat sota el control dels Habsburg, com ara el Principat de Lieja, foren annexats per la Primera República Francesa, acabant així el domini austríacoespanyol. No obstant, la reunifició dels Països Baixos, amb el nom del Regne Unit dels Països Baixos sorgí després de la dissolució del Primer Imperi Francès el 1815. No obstant això, aquesta unió es dissolgué després de 15 anys; Revolució belga aconseguí la independència de Bèlgica en la creació d'un regne catòlica i neutral sota un govern provisional i un congrés nacional. El 1831, Leopold I fou coronat com a rei de Bèlgica, i des d'aleshores el país ha estat una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària. Tot i que inicialment era una oligarquia governada pel Partit Catòlic i el Partit Liberal, el país ha evolucionat cap al sufragi universal i la influència major del Partit del Treball Belga i dels sindicats. La llengua francesa, que fou en el passat l'única llengua oficial de la noblesa i la burgesia, ha perdut la seva importància, des què el neerlandès, llengua de la majoria de la població, fou reconeguda oficialment també el 1898. No obstant això, no fou sinó el 1967 que s'acceptà una versió neerlandesa de la constitució belga.[27]
La Conferència de Berlín de 1885 donà l'Estat Lliure del Congo al rei Leopold II com a possessió privada. El 1908, la cedí a Bèlgica com a colònia, i comença a ser coneguda com el Congo Belga. Alemanya envaí Bèlgica el 1914 com a part del Pla de Schlieffen i la majoria de les batalles del Front Occidental de la Primera Guerra Mundial es lliuraren a les regions occidentals del país. Bèlgica prengué les colònies alemanyes de Ruanda-Urundi (els actuals Ruanda i Burundi) durant la guerra, i atorgades a Bèlgica el 1924 per la Lliga de Nacions. El Tractat de Versalles havia efectuat a diversos pobles alemanys, principalment Eupen i Malmedy, un plebiscit controvertit, a partir del qual foren annexat a Bèlgica el 1925. Bèlgica fou envaïda per Alemanya una vegada més el 1940, durant l'ofensiva Blitzkrieg, i romangué ocupada fins la seva alliberació per les tropes aliades durant l'hivern de 1944–1945. El Congo Belga aconseguí la seva independència el 1960, després de la Crisi del Congo;[28] i Ruanda-Urundi, dos anys després.
Després de la Segona Guerra Mundial, Bèlgica s'uní a l'OTAN, com a membre fundador, la seu del qual és a Brussel·les, i formà el grup de nacions de Benelux amb els Països Baixos i Luxemburg. Bèlgica fou un dels sis membres fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer el 1951 i de la Comunitat Europea d'Energia Atòmica, i de la Comunitat Econòmica Europea establerta el 1957, la qual es convertí en la Unió Europea; Bèlgica n'és la seu, en acollir diverses institucions administratives incloent-hi la Comissió Europea, el Consell de la Unió Europea i les sessions extraordinàries i de comitè del Parlament Europeu.
El 1960, Bèlgica fou sacsejada per una crisi política. Per tal de resoldre les dificultats degudes a la pèrdua del Congo Belga i de les noves condicions de competència econòmica a Europa, la coalició sociocristiana i liberal elaborà un programa de recuperació econòmica i d'austeritat—la llei única— que comportà durant l'hivern de 1960-1961 la més gran vaga general que Bèlgica ha conegut. Aquesta vaga fou iniciada pel sindicat nacional de la Federació General del Treball de Bèlgica a Valònia on fou acompanyada de l'amenaça de separar-se del país.[29] Aquests esdeveniments marcaren el començament de la divisió lingüística a la qual segueren noves lleis, entre les quals, l'escissió de la Universitat de Louvian, la fixació de la frontera lingüística, i la creació de les comunitats i regions belgues, posaren fi a l'Estat unitari belga amb una sèrie de reformes constitucionals. Els anys 80 marcaren el canvi estructural cap a un Estat federal, oficialment reconegut en la constitució de 1993.
edita Notes i referències
|
|||||
edita Enllaços externs
Portals de les institucions
- Administració federal
- Regió Valona
- Regió Flamenca
- Regió de Brussel·les Capital
- Comunitat francesa de Wallonie-Bruxelles
- Comunitat germanòfona de Bèlgica
- Guia de Bèlgica
- Plànol de Brussel·les
| Portal UE | Unió Europea (UE) |  |
|---|---|---|
|
Estats membre: |
||
 Croàcia |  Turquia |
||
 República de Macedònia (FYROM) |
||
 Albània |  Bòsnia i Hercegovina |  Kosovo |  Montenegro | .svg){kind=small} Sèrbia |
||
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
|
|
 |
|---|---|
Albània |  Alemanya |  Andorra |  Armènia2 |  Àustria |  Azerbaidjan1 | .svg){kind=small} Bèlgica |  Bielorússia | Bòsnia i Hercegovina | .svg){kind=small} Bulgària |  Ciutat del Vaticà | Croàcia |  Dinamarca | .svg){kind=small} Eslovàquia | .svg){kind=small} Eslovènia |  Espanya | .svg){kind=small} Estònia | .svg){kind=small} Finlàndia |  França | .svg){kind=small} Geòrgia1 |  Grècia |  Hongria |  Irlanda |  Islàndia |  Itàlia |  Kazakhstan1 | Kosovo |  Letònia |  Liechtenstein |  Lituània |  Luxemburg | .svg){kind=small} Malta |  Moldàvia | .svg){kind=small} Mònaco | Montenegro |  Noruega |  Països Baixos |  Polònia |  Portugal | .svg){kind=small} Regne Unit | República de Macedònia (FYROM) | | |